Amia Venera Landscape - The Long Procession (2010)

No tinc paraules... tan sols orelles per escoltar tanta virtuositat acumulada en un disc.

Obra mestra!

Amia Venera Landscape - The Long Procession (2010)

Perdut en el laberint

Allà segueix ella, asseguda a les escales de la porteria amb els colzes recolzats a les cames i el cap entre les mans segueix esperant no se sap qui. La llum del fluorescent descobreix una cara petita, unes fines celles, els ulls vidriosos i una llàgrima que fa parada a la galta. Ell arriba corrents i s´asseu al seu costat. El cor li batega, les paraules no volen sortir... Ella trenca el silenci dient:

- Que fas corrents a aquestes hores? -pregunta mentre aixeca el cap.

- Necessitava desfogar-me- diu esbufegant-. El meu cap és un caos.

- Vols pujar a casa i dutxar-te?- S´aixeca i li ofereix la mà alhora que el mira suplicant una resposta afirmativa.

- No està a casa l´Adrià? -L´observa esperant amb ànsia una resposta.

- No, fa una hora ha marxat amb uns amics a Marina -l´agafa de la cintura i somriu-. Va vine a casa- remata amb un fugaç petó als llavis.

Al replà tot es fosc l´únic punt de llum es l´ascensor, el test que no conte cap planta segeuix allà, al costat dels dos cuadres d´algun vulgar pintor que representen dos paisatges rurals on predominen unes pincellades tosques i uns tons marrons. A cada escala que puja, a cada pis el seu desig i el seu amor cap a ella creix, no té fre, la vol fer seva. Rés impediria que ho aconseguís ja que tots dos ho volien així. A cada pasa veu el seu clatell al descobert i aquell cul tant ben format que es mou rítmicament cosa que el provoca encara més. Tot aquest desig no es reflexa en el seu estat d´ànim, dintre seu sent que s´aproxima cada cop més a l´abisme, que s´encamina al patíbul; la seva condemna és ella i no hi ha amnistia possible. No sap concretar perquè si se la vol fer el seu interior protesta.

Segundo, informa un trist cartell descolorit enganxat a la porta de l´ascensor. Treu les claus de la butxaca dels texans i obre la porta; una porta més, sense cap particularitat. En obrir-se, la llum del replà li permet veure-la i veure´s reflexats al mirall del rebedor. Una por primitiva l´invaeix, una por a la foscor que l´espera si tenca la porta darrere seu. Ella tanca la porta amb violència i li dirigeix una mirada d´impaciència, la penombra s´apodera del pis i s´accentua la sensaciò d´opressió. El condueix per un passadís de parets blanques fins a la seva habitació a ma esquerra. L´habitació és el clar reflex de qui l´habita; tot està desordenat, roba apilonada per tots els cantons, llibres escampats per terra... A l´escriptori unes espelmes il·luminen una rosa que es marceix solitària, tot de fotografies i un marc on surt l´Adrià i ella donant-se un petó. "Pobre Adrià, si sabés el que anem a fer. Que té ella que fa amb mi el que vol? El meu instint animal es confon amb l´estima que sento per ella... si tot fos com als inicis quan estàvem bé... en aquells dies començava a conèixer-la i mira, ara la conec tant que ja no sé qui és realment", pensa.

Una altra porta que es tanca, l´atmosfera es torna densa i la penombra sorgeix encara amb mes virolència, ell ja sent una opressió física, la llum de les espelmes són l´últim reducte on refugiar-se. De cop ella el llença al llit, li treu el jersey i el comença a petonejar el seu pit amb ànsia com si fos l´última vegada que ho farà. Ell s´hi torna treient-li la samarreta i el sostenidor deixant a la vista uns pits petits i delicats. Les seves mans volen d´un lloc a un altre sense descans i les seves llengües s´entrecreuen en un duel constant. Les seves boques s´humitegen alhora que ho fan els dits d´ell. Ja no veu res, l´habitació ha desaparegut deixant-lo sol amb la noia que tant l´atreu i que tant estima. Tot d´una ella diu:

- Vols fer-ho? - pregunta amb vergonya, desviant la mirada cap a un pòster de Johnny Deep.

Per resposta ell s´introdueix suaument dins d´ella, sense presses, cuidant cada moviment. A cada moviment augmenta el ritme, oblidant perquè fa tot allò. Està ceg, tota conciència de que el seus actes no son correctes ja no existeix, aquella noia l´absorbit. El llit grinyola i a la mini cadena sona Ambassador. Perdut en aquella habitació, perdut amb aquella noia que el domina, tot es torna cada cop més i més fosc. Ella de sobte s´atura i comença a plorar desconsoladament.

- M´estimes? Digue´m si m´estimes!- Crida com si ell no hi fos, mentre les llàgrimes ja baixen fins els seus pits.

- És clar que t´estimo, t´he estimat sempre. Perquè creus que estic fent això. A mi no m´agrada ser l´amant... - respón desconcertat.

La tristesa el desborda, ja no sap que pensar. Ella l´estima o tan sols el vol per quan el necessiti? Perquè no deixa a l´Adrià i torna amb ell? S´adona que han construit una relació tant artificial i tant malaltissa que s´han oblidat de que significa estimar. Ara tan sols els mou el sexe brut i la possessió de cadascú per part de l´altre com si d´un objecte mes es tractes. Aquest pensaments provoquen en ell un odi cap aquella persona que l´havia pervertit. Reprèn l´acció amb fúria i ràbia, ja no escolta els seus retrets i els seus plors, vol acabar amb aquesta comèdia. Envesteix amb força buscant el plaer ràpid del sexe impersonal; aquella noia ja feia temps que era una desconeguda per a ell. Ara es qüestiona perquè no pot parar, que l´impulsa a seguir amb allò que li provoca tant de dolor. No hi ha temps per preguntes, ella puja damunt seu i reprèn aquell frenesí, aquell deliri de mitja tarda. Les seves cares es contrauen de plaer, el seus cossos formen un de sol, cada moviment de maluc merma la seva voluntat. De cop i volta una explosió els uneix en un sol ésser, uns segons fugaços d´intens plaer. Per a ell tot ha tocat a la fi, ara la seva persona ja no existeix; es una derivació d´ella, com una part més del seu cos. No se sent partícep d´aquella unió, és un estrany que s´ha equivocat de lloc i persona. La seva funció ha culminat, com una ampolla de cava al final d´un sopar de Nadal; ell està sol i completament buit.

Ella l´abraça amb fermesa i acarona el seu cap tendrament al mateix temps que li fa promeses impossibles de complir. Ell només vol dormir, dormir per sempre i no despertar. Des del menjador s´ecolta el repicar de les campanes del campanar de l´esglèsia més proper; toquen a morts.

- Papa, papa!- la noia crida i ell es desperta sobresaltat.

La seva cara reflexa un gran dolor. "Ves a saber que deu estar somiant", pensa. En despertar descobreix que no pot continuar més temps en aquella habitació on es guardaven sota clau tants bons i mals records. Una única espelma continua encesa oferint la seva tènue llum com un far en aquella penombra constant. Es lleva d´un salt i es vesteix a corre-cuita. Busca entre les fotografies escampades a l´escriptori una on surt ella, quan era una nena, somrient amb la mà dins la boca d´una estatua que representa un lleó. Quan la troba la guarda i amb un bolígraf escriu, amb lletra tremolosa, una breu nota sobre un paper: "No t´oblidarè, gràcies per fer-me evolucionar. T´estimaré sempre."

Abans de marxar l´abriga amb el llençol, li fa un petó als llavis i la contempla per últim cop; quan dorm sembla que torni a ser la nena de la fotografia, no hi ha res en el seu rostre ni en els seus gestos que sembli sobre actuat, tot és natural. Tenca la porta de l´habitació però a l´instant la torna a obrir per percatar-se de que ella continua existint i ara ell marxa definitivament. Obre i tenca la porta del pis amb delicadesa, sense fer soroll i baixa per les escales perquè l´ascensor és massa sorollòs. Surt al carrer, no hi ha llum, la foscor l´embolcalla i per fi es pot sentir lliure. El fred l´activa i corre, corre sense fre en direcció al mar. Al cel les estrelles competeixen per veure qui fa més llum mentre la lluna imposa el seu criteri. Als carrers no hi passeja cap transeunt, tothom ha desaparescut, els cotxes no existeixen, els semàfors no regulen, tan sols hi ha blocs de pisos que s´estenen per tots els carrers. El vent l´acompanya agitant les copes dels arbres i provocant una pluja de fulles que pavimenten el terra. L´embarga una felicitat inexpicable.

La platja no presenta el seu aspecte habitual, aquella nit no hi ha ningú i tampoc hi han escombraries a la sorra. El sorprèn trobar una noia asseguda amb les cames estirades i recolçant-se amb els braços sobre la sorra que li recorda a certa persona. La crida:

- Ana!

- No, te equivocas- li contesta girant-se cap a ell.

- Perdona es que te pareces mucho a ella- es disculpa tímidament.

- ¿Quién es ella?- Pregunta per iniciar conversa.

- Una chica importante para mi... - respón evasivament- ¿Como te llamas?

- No lo se, yo ya hace tiempo que olbidé mi nombre ¿Para que lo quiero ahora? ¿Tu que nombre tienes?

- Pues tampoco lo recuerdo- es queda sorprès per la resposta ¿Podria ser que ya nos conociéramos? Porquè tengo las mismas sensaciones que tenia con ella- Un llamp divideix l´horitzó i al cap d´uns segons s´escolta la protesta d´un tro. Davant d´ells la pluja s´alça com una muralla infranquejable que es va aproximant.

- ¿Qué sensaciones son esas?

- La de que a pesar de que nos acabemos de conocer tengo una confianza absoluta en ti- pronuncia cada paraula amb convicció.

- Es bueno saberlo- somriu amb franquesa. Voy a meterme en el agua, ¿vienes?

- Ahora no, prefiero quedarme aquí.

Es despulla i corre cap a l´aigua, primer posa un peu i es fa enrere perquè està molt freda però no s´ho pensa i hi entra de cop. Ell es descalça i s´acosta al mar per remollar-se els peus. La contempla i no pot més que recordar els temps en que eren petits l´Ana i ell i jugaven en aquella mateixa platja a construir castells i a deixar-se arrossegar per les onades. Aquells temps on tot era present. Sense adonar-se pronuncia unes paraules:

- Descansa petita.