Estan parlant, els escolto com s´amaguen per parlar de tu. I tu segueixes a l´escala donant-los l´esquena; mai sabran res de tu, només perceven el teu físic. Ja ho saps que fan això però tu mires cap una altra banda, et tapes les orelles amb les mans i prems ben fort i així penses que no existeix res del que diuen. Perquè ho fas? Perquè em segueixes mirant? Vas tenir molta valentia en aquells moments, ja vas escollir, sempre deies que no et penedies de les teves accions, fes el mateix ara! Sempre a l´espera del millor moment per aparèixer de nou i mirar-me amb ulls porucs, tèrbols, impostors, impetuosos,arrogants, buits, cansats, perduts buscant un racó humit on poder ser algú, ulls que ploren i riuen… són com el teu interior… tant contradictori, tant caòtic… Em vaig apropar a tu amb curiositat com qui mira el carrer des del seu balcó segur de que res passarà, expectant per el que pugui veure. El que es veu en tu es una explosió que allunya al més previngut i apropa al més inconscient. El caos es creador de nova vida i aquesta es la teva essència; destruir tot per poder crear, encara que el que crees neix de les teves pors. Quan la deflagració remet i la metralla es clava al teu cos i als de qui t´envolten tu tornes a activar el teu propi procés d´ autodestrucció. Érem tossuts i seguíem buscant com acabar amb tot alló. Se que volies i vols enllestir, però ets dèbil i et deixes arrossegar per la banalitat, l´ira, les pors i la bogeria.
Tu t´escarrasses en ignorar les senyals però ells no callen. Saps que estan dient ara? Que no vals res en comparació amb... No aconsegueixo escoltar el nom. Segur que tu saps millor que ningú de qui deuen estar parlant. És una llàstima que no coneguin res de tu, si així fos ja ni parlarien de tu, albergues masses habitacions per a qui tan sols vol un llit. Què uscàvem els dos? Devíem buscar un divan per psicoanalitzar-nos mútuament. Què vam trobar? Vam trobar el foc; un foc que ens enllumenava, ens donava calor però alhora ens aterria acostar-nos a ell, cada cop que ens apropàvem una guspira ens cremava les mans; l´oxigen sempre tant pendent de tot. Els dos sabíem que el foc ens mataria però perquè no morir per el que vols? Aquesta idea mai la vas acabar de tenir clara per aquesta raó de tant en tant obries finestres per on entraven voltors i algun altre rossinyol. No, calla, que eren coloms; són tan vulgars. Si obries les finestres entrava el fred i el que volíem era calor, el foc havia de seguir encès. No et culpo, tots volem creure que dominem els nostres pensaments, que les cames van on nosaltres decidim, que ens relacionem amb qui volem... que som lliures. No, no parlo del destí, que em mostrin on guarden els arxius dels nostres destins, estan a internet potser? Parlo de provetes, parlo d´experiments fallits, parlo de titelles en mans de paraules, parlo d´historiadors ancorats en el passat, parlo de codis de barres, parlo de viure en coves prefabricades, parlo del que em oblidat i en el que ens convertirem. Ja saps de que parlo, els dos ens coneixem prou bé. I amb tot érem dos filòsofs de fulletons, atrapats en el teu passat. Futur vam deixar de tenir a cada fugida endavant volent deixar cada cop més enrere terra ferma i tot el que coneixíem i que ens produïa tant de rebuig i tant por. Qui viu sota la por no pot viure i tu vivies creient les teves fantasies; que un dia m´enduria el foc que era dels dos i et tancara amb pany i forrellat oblidant-me de tu per sempre. Tens por a saber qui ets... Talla-li el cap al teu Robespierre!
Shhh... tornen a parlar de tu. No et volen perdonar però tampoc volen marxar del teu costat fins que no obtinguins el que busquen. Ja ho veus la publicitat ha fet molt de mal. El que busquen de tu es sexe, com tothom avui en dia, la formula es 2 cubates = sexe, ningú vol estimar més que a ell mateix. No ho negaré el sexe es molt gratificant, a mi també m´agrada practicar-ho, ja ho saps de sobres, però no és l´únic que hem de buscar cegament, no és la pedra filosofal. Confessa-ho els odies. Per més que a les fotografies que surts amb ells somriguis en realitat et menja per dins el teu veritable jo, sents una nostàlgia infantil, sents aquella tristor que t´envaeix al veure el vídeo, d´aquell amic mort, que vas gravar per al seu 18e aniversari, sentir la seva veu i comprendre que no queda res més d´ell que aquell minut. Odies la seva superficialitat, la seva petulància, la manera com sempre us divertiu... A tu que t´agrafa el canvi i t´has acabat, com els miserables urbanites, acostumant a la rutina. No et centris en mi, a mi no m´has d´odiar, estas confonent els papers. Fa dies que no tinc rancor, ara m´inspires tendresa, com quan un fill mostra als pares el dibuix que acaba de fer , està mal dibuixat, però ell el mostra orgullós sense preocupar-se per res més que als seus pares els agradi i aquests alhora el feliciten ben cofois. Aquest exemple no l´entens gaire, jo tampoc, deu ser que mai ens em relacionat prou bé amb els nostres pares, sempre ens em mantingut distants pensant que no som com ells voldrien, que no em aconseguit complir les seves expectatives i em preferit marxar del seu costat abans d´hora per evitar trobar-nos amb la seva mirada de decepció. Si ens arriba a passar a nosaltres que faríem? No ho tinc gaire clar, seria un plat fred. Ho se, estic creuant un límit que no hauríem de travessar. Disculpa´m tinc moltes serps al cap.
Mira com riuen! Si ploren i tot! Perquè no hi vas? Com sempre, tan distant, primer t´aproximes ràpidament fent molt de soroll i al següent dia desapareixes silenciosament. No tens ganes de parlar? Ja veig, fas cara trista. Ho entenc, tan de sobte i tants sentiments enfrontats i aquest cop no ens gronxàvem a cap gronxador per veure si podíem sortir volant, esborrar-ho tot i intentar no caure. Aquest cop no hi ha hagut promeses. Recorda que resta una per complir.
