Indignu - Fetus In Fetu (2010)

A Portugal a més de tovalloles, fados i dones amb bigoti també hi ha grups com aquest que fan una música excelent.

Indignu - Fetus In Fetu (2010)

17/02/1874

Cuando pienso en el futuro no veo más que vacío. En cuanto la verde hierba cubra la fosa de Petia, cavarán una para mí; no puedo quitarme ese sombrío presentimiento de la cabeza.


Sofia Tolstaia.

Amia Venera Landscape - The Long Procession (2010)

No tinc paraules... tan sols orelles per escoltar tanta virtuositat acumulada en un disc.

Obra mestra!

Amia Venera Landscape - The Long Procession (2010)

Perdut en el laberint

Allà segueix ella, asseguda a les escales de la porteria amb els colzes recolzats a les cames i el cap entre les mans segueix esperant no se sap qui. La llum del fluorescent descobreix una cara petita, unes fines celles, els ulls vidriosos i una llàgrima que fa parada a la galta. Ell arriba corrents i s´asseu al seu costat. El cor li batega, les paraules no volen sortir... Ella trenca el silenci dient:

- Que fas corrents a aquestes hores? -pregunta mentre aixeca el cap.

- Necessitava desfogar-me- diu esbufegant-. El meu cap és un caos.

- Vols pujar a casa i dutxar-te?- S´aixeca i li ofereix la mà alhora que el mira suplicant una resposta afirmativa.

- No està a casa l´Adrià? -L´observa esperant amb ànsia una resposta.

- No, fa una hora ha marxat amb uns amics a Marina -l´agafa de la cintura i somriu-. Va vine a casa- remata amb un fugaç petó als llavis.

Al replà tot es fosc l´únic punt de llum es l´ascensor, el test que no conte cap planta segeuix allà, al costat dels dos cuadres d´algun vulgar pintor que representen dos paisatges rurals on predominen unes pincellades tosques i uns tons marrons. A cada escala que puja, a cada pis el seu desig i el seu amor cap a ella creix, no té fre, la vol fer seva. Rés impediria que ho aconseguís ja que tots dos ho volien així. A cada pasa veu el seu clatell al descobert i aquell cul tant ben format que es mou rítmicament cosa que el provoca encara més. Tot aquest desig no es reflexa en el seu estat d´ànim, dintre seu sent que s´aproxima cada cop més a l´abisme, que s´encamina al patíbul; la seva condemna és ella i no hi ha amnistia possible. No sap concretar perquè si se la vol fer el seu interior protesta.

Segundo, informa un trist cartell descolorit enganxat a la porta de l´ascensor. Treu les claus de la butxaca dels texans i obre la porta; una porta més, sense cap particularitat. En obrir-se, la llum del replà li permet veure-la i veure´s reflexats al mirall del rebedor. Una por primitiva l´invaeix, una por a la foscor que l´espera si tenca la porta darrere seu. Ella tanca la porta amb violència i li dirigeix una mirada d´impaciència, la penombra s´apodera del pis i s´accentua la sensaciò d´opressió. El condueix per un passadís de parets blanques fins a la seva habitació a ma esquerra. L´habitació és el clar reflex de qui l´habita; tot està desordenat, roba apilonada per tots els cantons, llibres escampats per terra... A l´escriptori unes espelmes il·luminen una rosa que es marceix solitària, tot de fotografies i un marc on surt l´Adrià i ella donant-se un petó. "Pobre Adrià, si sabés el que anem a fer. Que té ella que fa amb mi el que vol? El meu instint animal es confon amb l´estima que sento per ella... si tot fos com als inicis quan estàvem bé... en aquells dies començava a conèixer-la i mira, ara la conec tant que ja no sé qui és realment", pensa.

Una altra porta que es tanca, l´atmosfera es torna densa i la penombra sorgeix encara amb mes virolència, ell ja sent una opressió física, la llum de les espelmes són l´últim reducte on refugiar-se. De cop ella el llença al llit, li treu el jersey i el comença a petonejar el seu pit amb ànsia com si fos l´última vegada que ho farà. Ell s´hi torna treient-li la samarreta i el sostenidor deixant a la vista uns pits petits i delicats. Les seves mans volen d´un lloc a un altre sense descans i les seves llengües s´entrecreuen en un duel constant. Les seves boques s´humitegen alhora que ho fan els dits d´ell. Ja no veu res, l´habitació ha desaparegut deixant-lo sol amb la noia que tant l´atreu i que tant estima. Tot d´una ella diu:

- Vols fer-ho? - pregunta amb vergonya, desviant la mirada cap a un pòster de Johnny Deep.

Per resposta ell s´introdueix suaument dins d´ella, sense presses, cuidant cada moviment. A cada moviment augmenta el ritme, oblidant perquè fa tot allò. Està ceg, tota conciència de que el seus actes no son correctes ja no existeix, aquella noia l´absorbit. El llit grinyola i a la mini cadena sona Ambassador. Perdut en aquella habitació, perdut amb aquella noia que el domina, tot es torna cada cop més i més fosc. Ella de sobte s´atura i comença a plorar desconsoladament.

- M´estimes? Digue´m si m´estimes!- Crida com si ell no hi fos, mentre les llàgrimes ja baixen fins els seus pits.

- És clar que t´estimo, t´he estimat sempre. Perquè creus que estic fent això. A mi no m´agrada ser l´amant... - respón desconcertat.

La tristesa el desborda, ja no sap que pensar. Ella l´estima o tan sols el vol per quan el necessiti? Perquè no deixa a l´Adrià i torna amb ell? S´adona que han construit una relació tant artificial i tant malaltissa que s´han oblidat de que significa estimar. Ara tan sols els mou el sexe brut i la possessió de cadascú per part de l´altre com si d´un objecte mes es tractes. Aquest pensaments provoquen en ell un odi cap aquella persona que l´havia pervertit. Reprèn l´acció amb fúria i ràbia, ja no escolta els seus retrets i els seus plors, vol acabar amb aquesta comèdia. Envesteix amb força buscant el plaer ràpid del sexe impersonal; aquella noia ja feia temps que era una desconeguda per a ell. Ara es qüestiona perquè no pot parar, que l´impulsa a seguir amb allò que li provoca tant de dolor. No hi ha temps per preguntes, ella puja damunt seu i reprèn aquell frenesí, aquell deliri de mitja tarda. Les seves cares es contrauen de plaer, el seus cossos formen un de sol, cada moviment de maluc merma la seva voluntat. De cop i volta una explosió els uneix en un sol ésser, uns segons fugaços d´intens plaer. Per a ell tot ha tocat a la fi, ara la seva persona ja no existeix; es una derivació d´ella, com una part més del seu cos. No se sent partícep d´aquella unió, és un estrany que s´ha equivocat de lloc i persona. La seva funció ha culminat, com una ampolla de cava al final d´un sopar de Nadal; ell està sol i completament buit.

Ella l´abraça amb fermesa i acarona el seu cap tendrament al mateix temps que li fa promeses impossibles de complir. Ell només vol dormir, dormir per sempre i no despertar. Des del menjador s´ecolta el repicar de les campanes del campanar de l´esglèsia més proper; toquen a morts.

- Papa, papa!- la noia crida i ell es desperta sobresaltat.

La seva cara reflexa un gran dolor. "Ves a saber que deu estar somiant", pensa. En despertar descobreix que no pot continuar més temps en aquella habitació on es guardaven sota clau tants bons i mals records. Una única espelma continua encesa oferint la seva tènue llum com un far en aquella penombra constant. Es lleva d´un salt i es vesteix a corre-cuita. Busca entre les fotografies escampades a l´escriptori una on surt ella, quan era una nena, somrient amb la mà dins la boca d´una estatua que representa un lleó. Quan la troba la guarda i amb un bolígraf escriu, amb lletra tremolosa, una breu nota sobre un paper: "No t´oblidarè, gràcies per fer-me evolucionar. T´estimaré sempre."

Abans de marxar l´abriga amb el llençol, li fa un petó als llavis i la contempla per últim cop; quan dorm sembla que torni a ser la nena de la fotografia, no hi ha res en el seu rostre ni en els seus gestos que sembli sobre actuat, tot és natural. Tenca la porta de l´habitació però a l´instant la torna a obrir per percatar-se de que ella continua existint i ara ell marxa definitivament. Obre i tenca la porta del pis amb delicadesa, sense fer soroll i baixa per les escales perquè l´ascensor és massa sorollòs. Surt al carrer, no hi ha llum, la foscor l´embolcalla i per fi es pot sentir lliure. El fred l´activa i corre, corre sense fre en direcció al mar. Al cel les estrelles competeixen per veure qui fa més llum mentre la lluna imposa el seu criteri. Als carrers no hi passeja cap transeunt, tothom ha desaparescut, els cotxes no existeixen, els semàfors no regulen, tan sols hi ha blocs de pisos que s´estenen per tots els carrers. El vent l´acompanya agitant les copes dels arbres i provocant una pluja de fulles que pavimenten el terra. L´embarga una felicitat inexpicable.

La platja no presenta el seu aspecte habitual, aquella nit no hi ha ningú i tampoc hi han escombraries a la sorra. El sorprèn trobar una noia asseguda amb les cames estirades i recolçant-se amb els braços sobre la sorra que li recorda a certa persona. La crida:

- Ana!

- No, te equivocas- li contesta girant-se cap a ell.

- Perdona es que te pareces mucho a ella- es disculpa tímidament.

- ¿Quién es ella?- Pregunta per iniciar conversa.

- Una chica importante para mi... - respón evasivament- ¿Como te llamas?

- No lo se, yo ya hace tiempo que olbidé mi nombre ¿Para que lo quiero ahora? ¿Tu que nombre tienes?

- Pues tampoco lo recuerdo- es queda sorprès per la resposta ¿Podria ser que ya nos conociéramos? Porquè tengo las mismas sensaciones que tenia con ella- Un llamp divideix l´horitzó i al cap d´uns segons s´escolta la protesta d´un tro. Davant d´ells la pluja s´alça com una muralla infranquejable que es va aproximant.

- ¿Qué sensaciones son esas?

- La de que a pesar de que nos acabemos de conocer tengo una confianza absoluta en ti- pronuncia cada paraula amb convicció.

- Es bueno saberlo- somriu amb franquesa. Voy a meterme en el agua, ¿vienes?

- Ahora no, prefiero quedarme aquí.

Es despulla i corre cap a l´aigua, primer posa un peu i es fa enrere perquè està molt freda però no s´ho pensa i hi entra de cop. Ell es descalça i s´acosta al mar per remollar-se els peus. La contempla i no pot més que recordar els temps en que eren petits l´Ana i ell i jugaven en aquella mateixa platja a construir castells i a deixar-se arrossegar per les onades. Aquells temps on tot era present. Sense adonar-se pronuncia unes paraules:

- Descansa petita.

Essències

A la clariana un grup de nenes juguen a fet i amagar. Les seves veus clares i els seus riures despreocupats resonen per tot el bosc mentres corren a amagar-se darrere el primer arbre que veuen . El cucut segueix amb el seu harmoniós cantar. L´ambient és humit des de l´últim ruixat que va caure la nit anterior. A cada pas que donc les llagostes salten d´un lloc a un altre i els meus peus queden xops en contacte amb l´herba alta. Les nenes s´aturen i em miren estranyades -no esperaven visita- però continuen jugant. Un nuvol vestit de blanc cobreix el sol i entristeix el dia. Apareix el vent, que no espera, i se l´emporta, els vestits de les nenes s´agiten com si tremolesin de fred, les branques i les copes dels arbres s´estremeixen creant una suau remor alhora que les seves fulles deixen marxar la seva olor que m´arriva barrejada amb la de l´herba humida i de fusta podrida.

La meva ombra em marca el camí fins un roble amb una gran obertura al seu tronc. A la seva falda estic protegit dels raigs del sol i em mantinc en la penombra. M´estiro panxa amunt, entre les branques del roure contemplo el cel rojenc que anticipa la marxa del sol. L´herba sota el clatell em fa pesigolles i s´em dibuixa un somriure.

Darrere meu escolto una veu suau i malenconiosa. Em giro lentament i la veig de peu amb aquest somriure que no desapareix mai de la seva cara. Una escalfor recorre el meu cos; el meu cor batega rapidament. Ja al meu costat, tota dreta, la contemplo amb la plenitud de qui es feliç i no necessita res més que estar amb la persona que estima. Els seus cabells castanys es fonen amb les tonalitats del tronc, la seva cara d´ivori conté aquells ell ulls verdosos que deixen veure el seu interior i uns llavis petits i carnosos. Un jersey blau cel cobreix una samarreta grisa amb mànigues de camisa que conjunta amb uns texans blau mari que moldejen unes cames esveltes. Els peus calcen unes bambes conver amb de punta ennegrida per el freqüent us. Vista tota ella ja no és aquella adolescent amb cos de nena, ara ja és una dona.

S´aseu al meu costat i em mira timidament. Corresponc la seva mirada. El meu cor es calma i la meva ment reposa, amb la seva presència tot és pau. Absort no sento les seves paraules i torna a repetir-me:

- Que fas aquí? No esperava trobarte en aquest lloc. - Em mira amb suspicàcia i alegria. -

- Jo tampoc esperava trobar a ningú i mira. - Senyalo les nenes i et miro -. Tenia ganes de tornar-te a veure. Que ha sigut de tu tot aquest temps?

- He estat voltant pel món i treballant aquí i allà. Ja t´ho anirè explicant. Creus en les connexions?

- Que vols dir amb connexions?

- Doncs persones amb qui per més que passi el temps no les oblides i que tan sols mirant-les les comprens.

- Si que hi crec perquè jo mateix ho experimentat.

- Amb qui? - Acarona l´herba amb les mans -.

- Cal que respongui? - Desvio la mirada cap un punt indefinit -.

El silenci ens abraça tendrament. La lluna comença a despuntar per darrere de les copes mes altes. Els primers grills ens acompanyen mentres contemplem la natura. Reprèn la conversa dient-me:

- El temps no espera, l´estat dicta, deu menteix, l´amor s´amaga, la natura floreix, les persones sobreviuen ... i tu? Tu que fas?¿

- Jo tan sols busco l´essència.

La breve herejía de Merkel y la inquisición neoliberal

Javier Adler

Rebelión

He aquí una profesión clara del neoliberalismo actual:

"Merkel mete la pata. Berlín alimenta la crisis al exigir que la banca asuma las pérdidas." (La Vanguardia, 17/11/2010)

Esto es lo que podemos leer en un encabezado de la sección de Economía de La Vanguardia. Hay un juicio de valor (Merkel "mete la pata") y hay una interpretación de la realidad: si se exige a la banca responsabilidades, se "alimenta la crisis".

Conclusión: para salir de la crisis los culpables no deben pagar nada, las víctimas todo. Esta ideología que legitima el latrocinio y el chantaje de banqueros y grandes empresarios, es reproducido fiel y acríticamente por la prensa capitalista, lo que no es raro, pues forma parte del mismo negocio.

Pero en el momento en que leíamos esto, la polémica ya había pasado y Merkel había vuelto al redil. Sigamos el desarrollo de esta breve herejía de la canciller alemana a partir de las informaciones de El País, un periódico más de "izquierda" (añada el lector catorce pares de comillas más).

Deauville, norte de Francia, 18 de octubre de 2010. Una pareja de maduros dirigentes europeos pasea al atardecer por el borde de la playa. Nicolas Sarkozy y Angela Merkel toman así algunas decisiones sobre bancos y deudas en la absurda creencia de que pueden tomar decisiones sobre bancos y deudas.

Los planes de la parejita incluirían varias cuestiones, pero aquí nos centraremos sólo en la importante, si los bancos deben pagar algo de la crisis o no. Este punto sólo empieza a recogerse en El País cuando se producen las primeras reacciones políticas, diez días después de la reunión:

"La batalla se abre en varios frentes. (...) Desde otra perspectiva, Jean-Claude Trichet, presidente del Banco Central Europeo (BCE), rechaza que los bancos titulares de deuda pública de un país en suspensión de pagos asuman también una parte de las pérdidas." (El País, 28/10/2010)

A nadie puede extrañar que al banquero Trichet no le guste que los banqueros paguen algo de la crisis, como sí le gusta inyectarles dinero para sus "rescates" y sus yates.

Y aquí la rápida reacción de nuestro presidente:

"Zapatero rechaza que la banca pague por la crisis de los países" (El País, 30/10/2010)

Ni el propio Orwell habría podido concebir tal subversión del pasado. Recordemos la crisis en tres pasos:

1) Los bancos entran en crisis cuando los ciudadanos, asfixiados con las subidas de tipos de interés, ya no pueden pagar sus hipotecas.

2) Los países, o sea, los ciudadanos, actúan con un altruismo conmovedor: en vez de salvarse a sí mismos deciden salvar a los mismos bancos que los han estado oprimiendo y embargando.

3) Los bancos están saneados y los países endeudados.

Así que en sólo tres años la "crisis financiera" se ha convertido en "la crisis de los países". Y los ciudadanos, sin trabajo, con sueldos recortados, prestaciones reducidas y pensiones congeladas, miramos con cara de imbéciles esta criminal y descomunal estafa. Pero sigamos a la hereje Merkel y la inquisición neoliberal.

En la misma noticia donde Zapatero mostró de qué lado estaba, la canciller alemana se acercaba al populacho,

"Merkel lo dejó claro ayer: "El contribuyente tiene la aspiración legítima de no ser el único que pague por esta crisis y que otros también paguen la factura"." (El País, 30/10/2010)

Unos días más tarde, un artículo de opinión de Josep Ramoneda, quien encuentra la propuesta de Merkel "razonable", intenta entender la cuestión a partir de razonamientos partidistas,

"Es una aspiración razonable que debería unir a liberales y a socialdemócratas. (...) A los liberales no debería gustarles una medida que rompe el principio de que quien pierde, paga. Los socialdemócratas solo deberían aceptar la asistencia pública a los bancos si se acompañaba de contraprestaciones claras. Merkel y Sarkozy proponen lo que reclama la mayoría de la gente: que los bancos también paguen. El director del Banco Central Europeo, el francés Trichet, se opone. Y el presidente Zapatero, el hombre que decía que gobernaba la crisis desde la izquierda, se alinea con él. ¿Otro ataque de pánico ante los mercados o un ejercicio de fe del converso? Más confusión para un electorado socialista que ya no sabe adónde mirar." (El País, 4/11/2010)

Al parecer cuesta mucho entender, o aceptar, o reconocer, que no hay diferencias sustanciales entre la derecha y la autoproclamada izquierda, ¿o acaso no han gobernado en coalición en la propia Alemania de Merkel? En la misma línea ingenua, otro artículo de Sami Naïr,

"Curiosamente, y es una muestra de la profundidad de la crisis, hemos visto a unos jefes de Estado de izquierda de los países más afectados pedir indulgencia para los bancos y proclamar su apoyo a Trichet, mientras que los principales líderes conservadores pedían la participación del sector privado financiero en el esfuerzo global." (El País, 6/11/2010)

Pero será cuando los capitalistas muevan nerviosamente su dinero, como rateros enseñando sus navajas, cuando el tema empezará a zanjarse. El primer paso lo dan los medios, demonizando la postura de Alemania:

"Berlín siembra dudas sobre la deuda y el contagio alcanza a España e Italia" (El País, 9/11/2010)

Este titular agorero, expresado como si fuera un hecho o un dato contrastable, no es más que la interpretación de tres representantes de los intereses empresariales: José Luis Martínez (Citi), Daniel Suárez (AFI) y José Carlos Díez (Intermoney):

"Esa incertidumbre es el caldo de cultivo adecuado para que problemas que parecían bajo control se nos vayan de las manos y acaben contagiando a países que ya no estaban en la diana de los mercados" (Citi)

"Van dos semanas en las que han vuelto las dudas sobre los países con problemas (...)" (AFI)

"(...) Alemania se empeña en abrir el melón de las reestructuraciones de deuda, un debate muy perjudicial para la salud fiscal de la eurozona en este momento" (Intermoney)

Resumiendo, se invita al mundo empresarial, y sólo a él, a que exprese sus temores; luego se convierte ese temor subjetivo en un peligro general e incontrovertible ("debate muy perjudicial"). Pero aquí el despistado gobierno alemán aún se expresa con contundencia: "La UE no se creó para enriquecer a inversores financieros", dice el ministro de Finanzas Wolfgang Schäuble.

Dos días después el diario se posiciona a través de su editorial,

"Las especulaciones indicaban en el caso irlandés que Alemania podría poner condiciones tales como una quita sustancial de la deuda. La tranquilidad solo llegará a los mercados cuando las autoridades alemanas tengan a bien declarar que no exigirán condiciones onerosas para el rescate de Irlanda." (Editorial de El País, 11/11/2010)

Así que los mercados mandan, algo que El País expone sin el menor atisbo de crítica. Finalmente, dos días después se nos informa del "feliz" desenlace con el siguiente titular:

"La UE da un respiro a Irlanda al calmar a los mercados sobre un posible rescate" (El País, 13/11/2010)

Y debajo de este titular, la clave de ese "respiro",

"Los países europeos del G-20 aclaran que el fondo actual, en vigor hasta 2013, no contempla que los inversores privados de los bonos irlandeses asuman pérdidas"

Por último, creo interesante citar entero el primer párrafo de esta noticia, que no tiene desperdicio:

"El debate abierto por Alemania y Francia para incorporar a los propietarios privados de títulos de deuda pública al mecanismo de rescate de la UE ha echado sal en la herida de Irlanda, cuyas cuentas públicas se tambalean por la debacle del sector financiero. Ante el creciente castigo de los mercados, el primer ministro irlandés, Brian Cowen, se quejó ayer de la falta de tacto de Berlín y París al lanzar esas propuestas en un momento en el que la prima de riesgo irlandesa (el diferencial con el bono alemán) está disparada. Una inquietud que los cinco países de la UE representados en la cumbre del G-20 trataron de contrarrestar con un comunicado conjunto. Tras las dudas iniciales, el efecto en los mercados fue fulgurante. Los bonos irlandeses vivieron su mayor subida de precio (caída de la rentabilidad exigida) en un día desde el 10 de mayo pasado, justo tras la creación del fondo de rescate europeo."

Es una muestra perfecta y elocuente de la sumisión política a los empresarios privados, que podemos resumir así:

1) El mero planteamiento de si los bancos privados deben pagar algo es peligroso.

2) Los mercados "castigan" esa actitud.

3) Algunos políticos, en este caso el primer ministro irlandés, se erigen en altavoces de esos intereses privados.

4) Los demás políticos entonan a coro su fe en el capitalismo, incluyendo a Merkel, quien olvida la "aspiración legítima del contribuyente".

5) Los mercados retiran el castigo de manera "fulgurante".

6) Los ciudadanos siguen pagando y los bancos robando.


Como hemos podido ver, no hay salida, el sistema no admite ninguna desviación de la política neoliberal. No importa cuál de las dos facciones políticas del poder esté en el gobierno, ni cuál sea la ideología que anuncian en sus discursos, porque en las dictaduras neoliberales no son ellos quienes mandan.

Agalloch - Marrow Of The Spirit (2010)

Agalloch. Únic.


Agalloch - Marrow Of The Spirit (2010)