Moon Duo - Ez Street Ext

Mononucleosis - Me Gusta Ser Una Zebra

La felicitat de veure com floreix i prospera algu que estimes.

Tot s´aprofita

La calor es va apoderant del seu cos. El vestit cada cop s´arruga més, tan sols queda llisa la zona de la panxa i els pits. La seva fisonomia expressava serenitat i fredor, podriem arribar a dir que el seu rostre era de marbre. Ella seguia estirada mentres el cotxe continuava el seu camí a traves dels xiprers. Als costats angels i verges miraven impàvids la rutina d´aquell cotxe que transportava persones d´una en una fins a la seva nova residència. Al seu pas els antics inquilins expresen la seva opinió o demanen favors. Un tal Sergi Balaguer Fernandez demana a crits que els seus parents li paguin el lloguer; dos fileres mes enllà Jennifer Brocal Gallego pregunta per un Saül que ja hauria d´haver arribat i exclama orgullosa que ella és l´única que s´enrecorda d´ell; al seu costat Elisabeth Montiel deia que havia vingut buscant al seu pare, que sense ell no sabia on anar. Per últim algú cridava molest que el deixesin dormir que tans sols feia 50 anys que havia començat a dormir.

El cotxe seguia el camí sinuós. Un esquelet rígid vigilaba l´entrada a la següent illa. Els mausoleus s´erigien cada un més ostentós que l´anterior. Aquí, com bons èssers humans, es repetia la rutina al veure el cotxe negre. En un taula jugant al poker es trobaben Pushkin, Dostoyevsky, Tolstoi, Lenin, Pere el Gran i moltes de les grans personalitats de l´història de Rússia. Pushkin cada cop que perdia retaba a qualsevol dels presents a un duel a mort, Dostoyevsky demanava prestecs a Pere el Gran. Tolstoi predicava que tots els diners que guanyes els donaria al poble rus. I així pasaven els anys partida rere partida.

A prop d´una cova seia un home calv i amb bigoti que es feia dir Jesucrist, el fill de Déu. Aquest Jesucrit buscava Maria Magadalena ja que volia que li retornés els diners perquè no havia quedat satisfet de l´últim servei que aquesta li havia fet.

Silenci.

El cotxe s´atura. El conductor baixa obre el maleter i treu el fèretre. Les portes del crematori son obertes. Al velatori tots els seients son vuits. Pasen de llarg i arriben al forn.Dintre del taüt el cos segueix sense ni una gota de suor. En treuen el cos i l´incineren. La cendra comença a barrejarse amb el fum que surt per la xemenèia i fuig en direcció al cel.

El vent agafa de la ma un grapat de cendra i se l´emporta des de Montjuic fins a altres indrets. Una d´aquestes partícules viatja fins el balcó d´un pis del carrer de la Perla i es queda enganxada al vidre de la porta corredera. En aquella posició veu com un nen juga a dominar el món amb els seus ninots montats sobre cotxes i com aquest lluitaven entre ells. Així descobreix que amb poc es pot ser feliç. Quan el nen es cansa de jugar comença a preguntar al pare perquè surt el cabell, si es veritat que els gats tenen set vides i un miler més de preguntes. En aquest moment descobreix l´ingenuitat dels nens i el seu gust per coneixer.

Una altra més desafortunada cau sobre el ganivet d´un atracador en el precís moment en que esta apunyalant a la seva víctima. En aquell moment sap que és el mal i com les persones poden cometre els pitjors actes entre ells. Sonen sirenes, la policia i una ambulància es personen. Al moment surt corrents d´un cotxe una dona en direcció al cos inert. Quan està al costat comença a plorar. Allà la cendra coneix que significa dolor.

La següent es diposita sobre un auricular. El seu propietari encen el mp3 i comença a escoltar música. Primer unes notes del baix, seguides de la bateria i la guitarra per donar pas a una veu greu; la seguent canço tan sols tocava un piano que creava una melodia melancolica; comença una canço en silenci i poc a poc la música pren forma... I amb cada canço l´estat d´ànim de l´oient canvia. D´aquesta manera la particula sap que la música consegueix transmetre més que les paraules.

Continuen caient i una va a parar sobre la samarreta d´un ciclista. En aquell moment agafa una baixada i rep tot l´aire al seu cos. I la cendra nota com el ciclista la sensació fugaç de llibertat.

Dos grans de cendra que no es volen separar viatjen junts fins que son al carrer del Petó. Un entra per la finestra d´una habitació i roman al llit de matrimoni mentres l´altre es diposita al pit d´una noia. A l´habitació entra una parella adulta que s´estira sobre el llit. Al carrer la noia veu al noi que espera i li comença a palpitar el cor. Es saluden amb un petó als llavis que s´allarga indefinidament. Al pis la parella s´ha despullat i comencen a jugar amb els seus cossos, es donen petons, s´acarícien, es toquen ... fins que acaben fen l´amor i demostrant-se el seu amor mutu. Al portal del pis la parella segueix donant-se petons i abraçant-se. Ella s´acosta a l´orella d´ell i amb molta delicadesa i tendresa li xiuxiueja: T´estimo. Ell contesta amb una forta abraçada i un petó tendre i alhora violent, fruit d´aquella fogacitat dels inicis de les relacions que fa especial cada gest de la persona estimada. Cada gra ha descobert les diferents etapes de l´amor en les parelles ; com en els inicis de l´amor els sentiments et desborden i no saps per on començar, com una parella madura pot seguir estimant-se com el primer dia però amb una actitud més serena. Fins arribar a la culminació d´aquest amor en l´acte de fer l´amor.

Al cel, darrere el vent, s´amaga una molecula de cendra que té por. El vent sabent que ha observat les altres partícules li pregunta:

- Quina conclusió has tret?

Ella li respon:

- Crec que la vida té moltes circunstàncies i que poden fer que les persones siguin felices o no. Peró haurien de fugir de quedar-se amb amb el titular, amb els grans problemes i no buscar tant la felicitat permanent. No dramatitzar i convertir els problemes en nous aprenentatges.Perquè la gràcia de viure està en els petits detalls.

- Doncs no t´amaguis darrere meu i ves a experimetar!

Al cementiri els gats segueixen perseguint papallones.

The Album Leaf - There Is A Wind

Ahir va ser el dia que es va constatar que l´independència està més aprop tot i el que diguin els mitjans de manipulació. Perquè quan el poble desperta és imparable!

No volem ser
una regió d’espanya
no volem ser
un país ocupat

volem volem volem
volem l’independència




Visca Catalunya lliure!

Tant idiotes som?

Amb això del pop es demostra que l´estupidesa va en augment. Que és un putu pop ostia que collons ens ha d´importar quin equip escogeix. Proposo fotre merda en dos recipients amb les banderes de dos equips i deixar q escogeixi una mosca. Si que també les televisions conectin i diguin oooh la mosca va a la merda de España! Tenim noticia d´ultima hora la mosca diu que guanyara Espanya. Ja se sap que la merda espanyola fa més ferum. Putus periodistes dels collons! On coi els han ensenyat q es pensen que som idiotes o q? Ja que em prenguin el pel pretenen que la noticia més important sigui una merda pop té pebrots. El pop m´el menjo per 12 euros al bar del Manolo colla de farsants!
Els periodistes uns capullos integrals peró hi ha cada persona que mereix una mort lenta desagnanse enfront del televisor . En tot el dia no he sentit cap conversa que no fes referència al maleit pop. Tant trista es la vostra puta vida que no podeu parlar de res més? Colla d´ignorants que us tenen agafats per els ous i vosaltres encara li doneu les gràcies al capital per formar part d´ell.

Que torni la Setmana Tràgica ja!!

El fútbol, ese leal amigo del capitalismo - Terry Eagleton

Si mala cosa es el gobierno de Cameron para quienes pretenden un cambio radical, la Copa del Mundo es todavía peor. Nos recuerda a todos lo que probablemente seguirá atravesándose en el camino de ese cambio mucho tiempo después de que la coalición [liberal-conservadora] haya muerto. Si cualquier fundación intelectual derechista tuviera que dar con un esquema capaz de distraer al populacho de la injusticia política y compensarlo por una vida de durísimo trabajo, la solución siempre sería la misma: fútbol. Salvo el socialismo, no se ha imaginado manera más refinada de resolver los problemas del capitalismo. Y en la concurrencia entre socialismo y fútbol, el fútbol va varios años luz por delante. Las sociedades modernas niegan a los hombres y a las mujeres la experiencia de la solidaridad, experiencia que el fútbol proporciona hasta el extremo del delirio colectivo. Muchos mecánicos y muchos dependientes de comercio se sienten excluidos de la alta cultura; pero una vez a la semana son testigos de representaciones artísticamente sublimes, ejecutadas por hombres para los que el calificativo de genios no resulta, a veces, hiperbólico. Como en una banda de jazz o en una compañía de teatro, el fútbol amalgama talento individual deslumbrante y abnegado trabajo colectivo, resolviendo así un problema sobre el que los sociólogos han venido devanándose los sesos desde tiempos inveterados. Cooperación y competición, astutamente equilibradas. La lealtad ciega y la rivalidad a muerte gratifican algunos de nuestros más potentes instintos evolutivos. El juego, además, mezcla encanto con ordinariez en sutiles proporciones: los jugadores son de factura heroica, pero una de las razones por las que los reverenciamos es por su carácter de alter ego; fácilmente podrían ser cualquiera de nosotros. Sólo Dios es capaz de combinar de esta guisa intimidad y otredad, y hace tiempo que ha sido rebasado en celebridad por este otro Uno indivisible que es José Mourinho. En un orden social desnudo de ceremonia y simbolismo, el fútbol ingresa para enriquecer estéticamente la vida de gentes para las que Rimbaud es un grande del cine. El deporte es un espectáculo, pero, a diferencia del ofrecido por las paradas militares, un espectáculo que invita a la intensa participación de sus espectadores. Hombres y mujeres, cuyo trabajo es cualquier cosa menos intelectualmente exigente, pueden exhibir una asombrosa erudición a la hora de recordar la historia del juego o de describir analíticamente las destrezas de los jugadores. Doctas disputas, dignas de los foros de los antiguos griegos, afloran rebosantes en bares y mercados. Como en el teatro de Bertolt Brecht, el juego convierte en expertos a las gentes del común. El vívido sentido de la tradición contrasta con la amnesia histórica de la cultura postmoderna, para la que cualquier cosa ocurrida hace 10 minutos tiene que ir a parar al basurero de las antigüedades. Hay incluso un punto de inflexión de género, porque los jugadores combinan la fuerza del púgil con la gracilidad de la bailarina. El fútbol ofrece a sus seguidores belleza, drama, conflicto, liturgia, carnaval y la impar marca de la tragedia, por no hablar de la oportunidad de viajar a África y volver sin abandonar la borrachera. Como alguna que otra fe religiosa, el juego determina qué tienes que vestir, con quién tienes que asociarte, qué himnos has de cantar y qué relicario de verdades transcendentes has de adorar. Junto con la televisión, es la suprema solución al inveterado dilema de nuestros amos políticos: ¿qué hay que hacer con ellos, cuando no están trabajando? Durante siglos y en toda Europa, el carnaval popular, al tiempo que proporcionaba a las gentes del común una válvula de escape para sus sentimientos subversivos –profanando imágenes religiosas y haciendo ludibrio de sus señores y amos—, constituía un acontecimiento genuinamente anárquico, un anticipo de la sociedad sin clases. Con el fútbol, en cambio, puede haber estallidos de populismo airado y rebelarse los aficionados contra los peces gordos empresariales que sacan pecho en sus clubs, pero en nuestros días el grueso del fútbol es el opio del pueblo, si no su crack cocaínico. Su icono es el impecablemente tory y servilmente conformista David Beckham. Los Rojos ya no son los bolcheviques. Nadie que sea serio y esté a favor de un cambio político radical puede eludir la necesidad abolir este juego. Y cualquier grupo que lo intentara, tendría sobre poco más o menos las mismas posibilidades de llegar al poder que el máximo ejecutivo de British Petroleum de recibir una donación de Oprah Winfrey.