Dits mullats

Plou cendra mentre esperem, amb la llengua fora, que caigui l´última gota d´aigua que s´escorre del test del balcó de l´àtic. S´introdueix als pulmons lentament, en silenci... ens fa callar voluntàriament; deixem d´escoltar. Tossim i ens taquem les mans amb la nostra sang però continuem el cicle sense fi. Aqui seguim, atrapats en el ventre d´una mare adoptiva que ens entregarà a un comprador desconegut que no pensa pagar res. Tenim ulls però som daltònics i veurem sempre els camps plens de vermell. El mite diu que són verds; però ara qui creu el mite? Ningú, ja ens ha enganyat prou. Avancem a la deriva a l´espera de trobar el no res i poder concloure una obra que mai ha tingut un destí clar. El director d´orquestra dona l´ordre de començar a tocar a les trompetes alhora que mirem espantats com la cendra ja cobreix completament el nostre cos convertint-nos en meres estàtues sense voluntat; tement que ens oblidin en un trist magatzem rodejat de mobles. Però no hi ha lluita posible sense un contrincant, ni tan sols podem criticar i blasfemar, ni pensar; "pensar us fa inútils" deia el mantra que en altres temps sonava a totes hores. Anular l´individu i crear una comunitat fictícia, alguns van apostar per aquesta teoria i es van deborar entre ells als pocs anys. Els primers van ser els propulsors, que havien volgut destacar ells mateixos per sobre la comunitat i van ser servits al sopar comú que es celebrava l´últim diumenge de cada mes. Això també deu ser un mite; mai s´anularà la vanitat com tampoc res pot existir per si sol. Ens parlaven de fer un camí per buscar la veritat però alhora ens presentaven Dorians Grays per el camí. Així com volen que ho fem! Em optat per l´única via lliure; la de caminar descalços per sota el mar fins trobar una senyal que ens indiqui els km que queden fins arribar a la pròxima sala d´espera. Aquí ens quedem, no allarguem aquest sense sentit; que ens arrosseguin les corrents i les passions i ens retornin a la superfície."Existeixo llavors penso", que deia aquell. No volem la raó! Volem, volem... sense ales ni avions. Que succeeixi ja perquè el que realment ens estimem es trepar a la copa de l´arbre més robust del bosc més desconegut per cridar paraules, que coneixen uns pocs, fins que marxem esgotats i satisfets de sentir la plenitud de ser part d´un tot que no dona treva... Que ens concedeix viure per veure .