Quimeras invisibles

Me difumino... me voy haciendo invisible a cada instante que no me da el sol. La luz artificial me molesta a la vista y me quema la piel. No se donde voy a llegar... parece que no vaya a parar nunca. Sucede porque así lo desea alguien cuyo rostro desconozco pero sus ideas me son familiares. ¿Porque las canciones de Grouper no se trasladan a la vida?

Esta mañana me he levantado de nuevo encima de mi obelisco. Al ponerme de pie me he dado un coscorrón con las nubes. Siempre las había visto tan blandas que no he tomado precauciones y me he hecho daño. Todavía soy un niño, me han salido pelos en el cuerpo pero sigo creyendo en los cuentos que mi padre me contaba cada noche al borde de la cama; donde siempre ganaban los buenos y los malos siempre perdían, donde después de la desgracia venia la dicha. Sigo creyendo en los cuentos que me explican sobre personas que avanzan hacia delante sin desfallecer, sin dudar un segundo, que consiguen lo que se proponen y obtienen el éxito por su esfuerzo. Todos quieren ser como ellos, yo no soy menos. Algunas estatuas de acero que representan quimeras me hablan e insisten en que esos cuentos son engaños para amansarme. A lo que yo les pregunto que si esos cuentos no existen que queda? Ellas me contestan que la libertad absoluta, el riesgo, la emoción... Todas esas palabras me aturden, me atraen y me dan miedo. Temo no poder controlar esa libertad. Las quimeras no cesan de hablarme y de reprocharme mi cobardía ante las posibilidades que me ofrecen. Ya lograré acallarlas y seguir adormilado.

El sol se desplazaba como el péndulo de un reloj. Últimamente no ha sido habitual verlo de este modo, solamente se movía en horizontal. Los tiempos cambian. No vislumbraba el suelo desde la altura de mi obelisco, solo observaba atentamente un hombre guapo, con la camisa desabrochada hasta la altura del pecho, que sostenía en su mano izquierda un sombrero de copa, subido a un púlpito aleccionando a un grupo muy numeroso de personas reunidas a sus pies. Aparentaba siglos de experiencia actuando de esa manera, su discurso era coherente y sin fisuras. Los espectadores asistían en masa admirados por sus encantos. Nadie parecía oler el aliento fétido que desprendía su boca. A estas alturas resulta inútil alzar la voz para avisar sobre el posible peligro. Resulta frustrante observar los acontecimientos, conocer el siguiente movimiento, saber el final y por mas que grites que nadie te escuche. Me imbuyen unas terribles ganas de ser permanente, de asentarme sobre un pavimento firme, dejar de ser etéreo, que mis pisadas se marquen como si el suelo estuviera cubierto de cemento. Me hastia el mundo de las ideas. No quiero perder la sensibilidad que una vez tuve.

Aquí sigo ajeno a todo, levantandome, caminando arriba y abajo hasta que encuentre a alguien invisible como yo.

Títol esgotat

Llum verda.

- Taxi!- crida i tot seguit allarga el braç dret per indicar on era.

Al veure-la, el taxi s´atura uns metres enllà. La Júlia corre i obre la porta del copilot.

- Hauria d´anar als seients del darrera- l´indica, perplex, el taxista.

- Perdó- es disculpa ruboritzada.

- On va?

- Al carrer...- dubta-. Porti´m al carrer Waterloo- acaba decidint.

Queden pocs dies perquè novembre deixi pas a desembre. La nit pren el poder als dies, que ja no són el que eren. La pluja que l´impregna i l´humitat s´esmunyeixen per entre la roba que cobreix el seu cos cansat i li fa tremolar de fred. A aquestes hores l´únic que s´entreveu per la finestreta lateral són les siluetes difuses de vianants que s´aventuren a caminar pels carrers molls, els fars dels cotxes obrint-se pas per la foscor de la nit, fanals que llangueixen i portals foscos que s´entrellacen amb les gotes que corren vertiginosament al llarg del vidre. Exhausta, recolza l´esquena al respatller i tenca els ulls per intentar deixar de pensar per una estona en tot el que ha viscut amb ell, en com s´el trobarà, que li dirà... La llum de la ciutat il·lumina a intervals la seva cara endormiscada, compungida, arrufada; és el rostre de qui tem el futur incert que s´acosta implacable.

Es desperta. Ha somiat, però no recorda ben bé que ha sigut.

"És un jove sense boca ni braços, el veig dalt d´un pont per davant de la barana mirant un riu, verd que sembla tranquil i alhora molt profund, que desemboca en una muntanya. Com si el conegués m´envaeix una enorme preocupació per aquell desconegut i corro cap a ell. El sol escalfa l´asfalt que em crema els peus, cosa que em dificulta arribar on es ell. Quan el tinc a 20 metres la barana es transforma en un mur blanc amb una porta de fusta atrotinada amb la pintura que la cobria escrostronada. Entro i de sobte el reconec. La meva parella: el Sergi. Sense pensar-ho m´abraono cap a ell per evitar que faci una ximpleria però ell s´allunya i evita la meva mirada. El vent comença a bufar amb força i provoca que l´espessa cabellera s´esvaloti i els rinxols li cobreixin el rostre buit de contingut, superficial, un rostre sense cap aspiració ni il·lusió. Sense que se n´adoni l´embolcallo amb els braços i l´abraço amb totes les meves forces alhora que li faig un petó al front. No noto aquelles abraçades que em donava; no té braços! Sols un cos congelat que em crema la pell. El sol s´apaga i amb ell el Sergi amb dues llàgrimes que s´escapen del seu ull esquerre. Fos a negre."

No pot recordar res més. Nota la ma del taxista colpejant els seus genolls i reacciona.

- Són 9 amb 55.

- Aquí té- treu un bitllet de deu del moneder i l´hi entrega-. Quedis el canvi. Adéu- s´acomiada i tenca la porta, però abans sent que li diu el taxista:

- Tu com el Barça, fotuda però contenta- el mira sorpresa i riu amb ganes mentre camina cap al numero 32. Les fulles dels plataners s´agiten i li mussiten paraules que no vol escoltar. Un veí la veu i s´espera a que entri amb ell.

A l´interior vacil·la al pujar les escales, arrossega els peus que cada cop li pesen més. Per cada escala un record que disminueix la seva confiança i augmenta la seva por en el que ha d´esdevenir imminentment. He de creuar el riu com aquell romà tan famós."Si l´Omar hi fos segur que em diria el seu nom i m´explicaria tota la seva historia. És tant atent", pensa. Pica al timbre amb insistència fins que s´ecolta cert moviment a l´interior del pis. Es el dia, ja no pot retrocedir i marxar corrents. Ha de ser valenta, ha de ser forta, sempre ho ha hagut de ser. Mai ha pogut parar-se a la cuneta a descansar, a fer un pipi.

La porta s´obre lentament, sense estridències. El primer que veu es el pal blau del pal de fregar, tot una imatge poètica. Subjectant-lo unes mans on es marquen les venes. Alça la mirada i es troba amb uns tirabuixons negres, com els d´un rabí, i que s´escampen en totes direccions, un nas consistent, ulls cansats, parpelles caigudes, galtes consumides i una boca ample que clama per un petó. "Que s´ha fet?", és el pensament que li recorre fugaçment. Però ara no toca pensar, que deixin córrer la passió, no els molestem.

On son ara? Anem! Ràpid! Cap al menjador. Els trobem parlant distesament al sofà amb dos gin-tonics sobre la tauleta que els separa del televisor ( ja sabem com son aquests joves de 30 anys). Peró ja se sap que en aquest mon res es el que aparenta. Rere aquest posat relaxat esperen el seu torn infinitat de qüestions que tracten de retardar o evitar costi el que costi. Si es el primer cop que els veuen o els coneixen poc la gent arriba a pensar que es una parella feliç i madura, una de tantes, però en realitat son habituals de les fugides endavant , l´autocensura i l´omissió d´aspectes poc plaents. Els 3 anys i 4 mesos son els que porten trampejant, sense cap idea clara de que volen i cap on van.

Ja deuen fer 6 anys des de que es van conèixer al Selar. Per aparentar ser el que no ets sempre queda bé, més modern, substituir el nom d´una discoteca qualsevol per el d´un festival per a oïdes inquietes. Els hi podem perdonar, qui no ha volgut alguna vegada aparentar més del que és en un mon on el que predomina és la primera imatge perquè la segona ja ni existeix. No entrarem a valorar la seva conducta, cadascú fa el que vol i el que pot. Seguim. En aquella nit en la que es van conèixer no van connectar gens, un deia blanc i l´altre negre. Ningú podria predir que al cap de 3 anys començarien a sortir, pot ser un optimista empedreït hagués expressat que es complementaven. Van passar els dies i misteriosament cada cop parlaven amb més freqüència fins que al cap de dos mesos van quedar a soles. Tots els coneguts s´en feien creus, com podia ser que aquells dos tinguessin una cita. És graciós veure com es parla tant a la lleugera sobre l´igualtat de les dones i els homes i en els temes mes banals seguim comportant-nos com fa 100 anys, com aquelles històries on quedar a soles amb una noia ja significava un pas menys cap a la boda, on el noi ha d´anar a buscar a la noia per declarar li el seu amor. En aquella cita quelcom va trastocar el parer que tenien de l´altre; la Júlia va trobar un noi amb qui compartia els mateixos gustos i amb qui podia expressar-se lliurement i en Sergi una noia extravertida que aparentava seguretat en si mateixa. Les primeres impressions marquen el futur de moltes amistats i amors, ja sigui per fer comparacions(abans/ara), per renegar-ne, per retreure, per admirar... Ells van continuar el seu idil·li com amics, es rumoreja que es va produir alguna escaramussa, no passava una setmana sense que es veiessin, parlaven sempre que es veien al facebook, marxaven de viatge junts... Tot es va anar accelerant, en Sergi va deixar la seva parella de l´universitat per centrar-se encara més en la Júlia i ella alhora va deixar de sortir tant amb les seves amigues. Fins que un dia d´estiu en un racó allunyat de les mirades d´estranys, prop d´un llac, després d´anys on tothom intuïa el que ells dos, incrèduls, es negaven a veure, la Júlia va fer el pas; li va demanar per sortir mentre envermellia i es fixava en la terra humida per l´aigua estancada. Aquesta deu ser de les accions més difícils que em d´afrontar. Ella va demostrar una gran valentia al aconseguir superar la barrera que ella mateixa s´imposava i oblidar que podia fracassar. El fracas no ha de ser dolent, ha de ser necessari. Molts voldrien ser com ella, en Sergi per descomptat.

L´inici de la relació va ser molt efervescent. Es comportaven com si encara estiguessin a l´institut, es veien a totes hores, es trucaven cada dia, els caps de setmana sortien ells sols, repetien el que ja havien dit abans a les seves respectives parelles; que era la persona de la seva vida, que no havia trobat a ningú igual, que no es deixarien d´estimar mai... Ep! que aquest cop si que ho sentien de veritat, ho això diuen tots. Peró l´efervescencia, com les aspirines, es dilueix amb l´aigua. Un any va transcórrer i van aparèixer les primeres tempestes que van dissoldre l´efervescència inicial. No hi ha res com que al primer problema que arremet ignorar-lo i seguir com si res hagués succeit. Ja em dit abans que aquesta era la seva sortida. Si soc just, diré que en un principi van intentar buscar solucions però la rutina va pesar més i ho van deixar estar i es van aïllar en una pobre bombolla.

Continuem on ho em deixat. La Júlia parla:

- El dimecres vaig anar a casa dels pares per veure com estaven. Vam estar parlant de com m´anava a la feina i de la nostra relació. Ja ho saps que el meu pare no ho veu bé, et te entre cella i cella i crec que cada dia augmenta la mania que et té. Cada cop que parlem acabem discutint per tu. Em sap greu haver de estar així amb el meu pare, perquè encara que et defensi en tot, hi ha moments que no se com fer-ho... no saps com pot arribar a ser de convincent el meu pare. Diu que no em fas cap bé, que des de que estic amb tu ja no soc la mateixa, que els vaig a veure menys, que estic enfadada amb el món...

- Que em vols dir amb això? - li talla bruscament en Sergi-. Que el teu pare sap el que em viscut els dos junts? Sap tot el que fem? El teu pare no sap res de res. No t´entenc, quan ens vam conèixer em deies que amb el teu pare xocàveu sovint per qualsevol cosa i ara que està en contra meva t´oblides del que em deies i et poses de la seva part?

- No, per res del mon m´oposaria a tu - contesta compungida-. Volia que t´adonessis que ho passo malament quan vaig a veure els pares, que m´escoltessis però comprovo que fa temps que ho vas deixar de fer.

- Et segueixo escoltant tot el que puc però has d´entendre que jo també tinc vida i abundants problemes. Es més, vaig deixar d´escoltarte perquè em demanaves consell i després feies el contrari del que et deia -respon irat-. Simplement per això. Segur que tu ja has estat pensant que no t´estimo com abans, que si no t´escolto és perqué no m´importes, que he conegut a una noia i t´he fotut les banyes, que et deixaré un dia d´aquest... Sempre estem igual.

- Com em pots dir tot això!- crida la Júlia-. He deixat tot per tu, per estar amb tu i em tractes així. Ja veig que em vaig equivocar al fer-ho. Quins problemes tens tu? M´has preguntat alguna vegada per com m´anava tot? Mai. En canvi jo cada dia et pregunto que et ronda el cap i tu sempre contestes que res. Sembla que et molesti que t´ho pregunti però tampoc ets capaç de dir-me que no ho faci. Clar que penso que no m´estimes com abans, fins hi tot penso que has deixat d´estimar-me però no tens pebrots per deixar-me. Es més còmode estar amb mi. Tens sort de que jo si que t´estimi. Jo t´estimo com mai he estimat a ningú encara que facis el possible per no assabentar-te.

-És molt còmode participar en aquestes discussions - diu irònic en Sergi-. Ara et diré quins problemes tinc ja que t´interesa tant- veu un glop el gin-tonic que quedava i carraspeja-. Estic cansat de la rutina, de cada setmana fer el mateix, de veure al metro les mateixes cares cada dia, d´aguantar impertinències... Estic fart d´un món on no he trobat cap al·licient, cap motivació. Tinc la sensació d´arribar tard a tot arreu, de no saber cap a on anar. M´aixeco perquè és millor que quedar-se estirat al llit... He perdut totes les relacions que tenia abans d´estar amb tu, ja no sortim mes que tu i jo- afirma melancòlic.

- Ets un egoista, nomes mires per tu- li esbotza sense contemplacions la Júlia. Has ignorat tot el que t´he dit sobre el que em preocupa per acusar-me per no sortir amb els teus amics. Es que jo quedo amb les meves amigues? Ja no dic amics perquè et poses fet una fera. Que en saps tu de la vida si has estat sempre bé. A la mínima ja t´ofegues. Si haguessis viscut tot el que he passat jo no se on series. No m´has contestat si m´estimes... qui calla otorga -se li humitegen els ulls-.

- Crec que em begut massa -riu per no plorar-. Veus perquè no et dic el que em passa, ho veus? T´ho dic ho fas servir per retreure´m tot el que pots. No soc l´únic gelós en aquesta relació, si soc l´únic que no entra per la porta - la mira desafiant. En quant a la teva penosa vida, jo ja seria al cementiri, que es el que deus voler. He de respondre al qüestionari cada cop que et sents malament? Ja ho saps que t´estimo. Si t´ho dic mes o menys no influeix en l´estima que sento per tu. Estimar no és una ciència on es tot es mesura i s´extreuen resultats. Estimar té més de fe que de ciència. No obstant estic esgotat de tantes baralles per absolutament tot. Ho hauríem de deixar per un temps... -sentencia mentre s´aixeca del sofà i marxa ràpidament cap al dormitori-.

- Que he fet malament? Corre al seu darrere desesperadament-. Perquè m´ho fas això a mi? He intentat portar-me bé amb tu, a totes hores em tenies per el que volguessis. No entenc perquè ho fas! -l´abraça-. Canviaré, serè millor amb tu, no m´enfadaré tant, ho prometo. No em deixis. No se que faré sense tu -plora desconsoladament-. Ets qui més m´importa a la vida. Pensa-ho, pensa en tot el que em viscut junts... en tot el que ens queda per fer. Pensa en els dies que em deies que no ens separaríem mai, que viuríem junts, que ens casaríem i tindríem una nena ben maca. On queden tots aquests records? No pots llençar tot a les escombraries! No saps el que soc capaç de fer si em deixes! No soc ningú sense tu! No entenc res!- els crits es barregen amb els sanglots-.

En Sergi calla, plora en silenci. Assegut al llit amb la ma busca els cabells de la Júlia per recordar el que estava perdent. Quan el plor li atorga una treva li expressa a la Júlia:

- Besame, eres hermosa... realmente éstos son los últimos días.

Sense més dilació la Júlia s´abraona cap a ell, l´estira al llit i es col·loca sobre seu. El sedueix amb la mirada, "no calen paraules per expressar amor; les paraules s´obliden , les mirades prevalen", pensa. El besa lentament i amb delicadesa l´acarona el pit per sota la samarreta. El vol recuperar sigui com sigui, ha de tornar a ser el que era abans. És la darrera oportunitat que li queda per que tot s´arregli, n´esta convençuda. Li treu la samarreta i els pantalons, sense presses. Ell, en un estat somnolent es deixa fer. Després d´uns instants d´impàs la Júlia pren el control; és el moment de demostrar tot l´amor que sent per ell. Al principi tot va sobre rodes, els dos s´impliquen i es van alternant en les posicions fins que poc a poc tota la demostració d´amor va defallir i va ser substituït per el sexe de l´adéu, agitat, brusc, ple de retrets i buidor. Les esperances d´un nou inici van desaparèixer com un vaixell de paper al mar. Els ulls que la miraven amb remordiment acreixien la sensació de perduda que recorria el seu cos a cada moviment. Totes les coses tenen el seu fi. Ells no son la excepció. En Sergi para i la Júlia el rodeja amb els braços i l´apropa una mica més cap a ella fins que té la seva orella prop dels seus llavis.

- T´estimo, t´estimo, t´estimo... - suau i directe.

Ell se la queda mirant amb tristesa i no contesta.Ella ha perdut tot el que l´importava, la parella, els amics, els pares, la feina li queda poc... No veu cap solució, ho ha intentat de totes les maneres pero ell es mostra inflexible. Està desesperada. L´obssesiona l´idea de que no tornarà a veure´l mai més, de que l´ha perdut per les seves estúpides exigències. Ella es sent culpable de no poder portar una relació com cal, com fa tothom. Prem la la ma d´en Sergi però aquest ja no reacciona, s´ha adormit. Derrota. "No l´importo... no m´ha dit que m´estima... Que he de fer? Que puc fer?", pensa. Tota la nit aquestes idees i altres ballen per el seu cap fins que surt el sol i s´aixeca del llit. Agafa el picarol, un antic regal per en Sergi, que hi ha sobre l´escriptori i s´el lliga al coll com els dels gats. El balcó la reclama, li fa un peto, de comiat, als llavis i es dirigeix cap a la llum.

Surt a fora, fa un dia esplèndid, d´aquells dies ideals per realitzar el que et proposis, els dies on et menjes el món. Ella té un objectiu molt clar. Es mira fixament la vorera encara molla per la pluja del dia anterior, se sent atreta cap a ella. Aparta els narcisos, els geranis i les roselles que guarneixen el balcó sota la mirada freda i impassible d´un maniquí que descansa recolzat a la pared. Una cama... l´altra... es col·loca davant els barrots... dubta... tremola tota ella... es llença. "No vull morir", és el seu darrer desig. Un cop sec i dur contra el terra ha estat suficient per no poder complir el. La sang fuig del crani en busca d´un nou habitat, els arbres es desprenen d´algunes fulles que s´assenten sobre el cos encara calent, el sol enfoca l´escena cercant un bon enquadrament, un vianant corre cap allà, ressonen els primers crits, les sirenes... mentre algú dorm. El maniqui, l´únic testimoni d´aquest final, aliè a tot, esbossa una ganyota de desaprovació i torna al seu posat rigid.