jueves, 29 de abril de 2010

Caguera històrica



S´obre l´espai on poder insultar als personatges o fets històrics que us vingui de gust.



Malparida Triple Aliança.
Puto Felip V.
Malparits Reis Catòlics.
Martí l´Huma desgraciat.
Puta neutralitat suïssa.
Decapitació a Nicolas II.
Stalin maricon.
Puto Brutus.
Cleopatra la aixeca banderes.
Malparit visigot Rodrigo.
Gregs pederastes.
Pere el Catòlic putero.
Em cagu en Carlemany i la Marca Hispànica.
Malparit Nerò i el seu palau.
Puta Júlia , filla d´August.
Sòcrates , Platò , Descartes i Kant tots uns torracollons.
Carles II borbò subnormal.
Desgraciat Federico Barbarroja el murloc.
Em cagu en Constantí i la seva creu.
El boig del Papa Esteban VI (el pròxim post explicaré una mica de la seva gran obra).
Malparit en Luter ,l´Erasme i el Tomàs Moro.
Em cagu en el cony de Compromís de Casp.

martes, 27 de abril de 2010

Sabates dadaistes


Tinc un "fetiche" i son les sabates que pengen dels cables elèctrics als carrers. Encara no deixa de sorpendre´m com a algú se li va ocórrer llençar unes sabates a un cable de la llum. Em fascina pensar en qui ha deixat les seves sabates penjades i la vida que haurà tingut amb aquelles sabates calçades en el seus peus. Crec que penjar-les simbolitza a ser un enterrament o millor encara una transformació d´una necessitat (el calçat) en una obra d´art. Que descansin desprès de tot el que han viscut no deixa de ser un homenatge poètic al passat que deixem enrere representat en les sabates. Aquestes sabates, que tant poden representar persones que em deixat d´estimar, que em perdut el contacte, q ens han fallat... com records nostàlgics d´una infantessa sense preocupacions ni pors, perpetuen la seva existència en aquest racó allunyat de la vista de les persones que tan sols miren a terra i no deixen fluir la felicitat a través dels seus ulls. Elles segueixen existin fins que misteriosament tal i com apareixen , desapareixen. Aquesta perdua segueix sent una metàfora sobre l´oblit del passat per tal de construir un present esperançador, la renovació necessària que hem de fer cadascú de nosaltres per tal de millorar cada dia...

Moska Torrada 330ml Fosca





Sempre m´han violentat les presentacions. Prefereixo deixar tot el protagonisme amb aquesta entrada a la novel·la que dóna nom a aquest humil blog. Per això posaré un fragment d´aquest meravellós llibre (Ana Karenina).

Pero una idea imprecisa vagaba por el fondo de su mente. De pronto se acordó de su marido, y a este recuerdo se unió el de su enfermedad a consecuencia del parto y del deseo que la dominaba entonces. "¿Por qué no me habré muerto?" Y , al repetirse estas palabras que más de una vez habían pasado por su mente en aquella ocasión, comprendió que esta era la idea que se resistía a precisarse y que la muerte lo resolvía todo.


"Si, la muerte todo lo borraría: la verguenza y el dolor de Alexiei Alejandrovitch y mi propio bochorno... !Morir...! Y él , entonces, se arrepentiría, me amará, sufrirá por mí..."

En sus labios vagaba una sonrisa. Sentada en la butaca, se ponía y se quitaba maquinalmente los anillos de su mano izquierda, sin dejar de pensar en la muerte.

Unos pasos , los pasos de él, que se acercaban, la sacaron de sus ensimismamiento. Pero ella fingió ocuparse en guardar sus sortijas, como si no lo hubiera oído.

Wronsky se acercó a ella y, cogiéndole la mano, le dijo en voz baja:

-Ana, vámonos pasado mañana si quieres. Estoy de acuerdo contigo en todo.

Ana guardó silencio.

-¿No me dices nada? -preguntó él.


-Haré lo que tú quieras -respondió ella. Luego, de pronto, se echó a llorar. Y, entre sollozos, empezó a decir:

-!Déjame, déjame! Me marcharé mañana yo sola. Y todavia haré más... En fin de cuentas, ¿qué soy yo sino una mujer depravada, una piedra colgada a tu cuello? No quiero hacerte sufrir, !no lo quiero de ningún modo! Te dejaré libre. Porque tú no me amas, tú amas a otra...


Wronsky procuró tranquilizarla. Le dijo que sus celos eran infundados, que nunca había dejado de quererla, que la amaba más que al principio...


-Ana, ¿por qué te torturas y me torturas a mí? Y le besaba las manos. Ella advirtió que el semblante de él tenia la expresión del enamorado, y le pareció que las lágrimas empañaban su voz, e incluso que algo húmedo resbalaba entre sus dedos. Y entonces, de súbito, sus celos se convirtieron en pasión desenfrenada y, rodeando con sus brazos la cabeza de él, cubrió de besos su cara, su cuello, sus manos...


Més endavant aniré pujant reflexions i escrits propis que espero que assaboriu com una bona cervesa; amb calma i deixant fluir els sentits.