Sabates dadaistes

Tinc un "fetiche" i son les sabates que pengen dels cables elèctrics als carrers. Encara no deixa de sorpendre´m com a algú se li va ocórrer llençar unes sabates a un cable de la llum. Em fascina pensar en qui ha deixat les seves sabates penjades i la vida que haurà tingut amb aquelles sabates calçades en el seus peus. Crec que penjar-les simbolitza a ser un enterrament o millor encara una transformació d´una necessitat (el calçat) en una obra d´art. Que descansin desprès de tot el que han viscut no deixa de ser un homenatge poètic al passat que deixem enrere representat en les sabates. Aquestes sabates, que tant poden representar persones que em deixat d´estimar, que em perdut el contacte, q ens han fallat... com records nostàlgics d´una infantessa sense preocupacions ni pors, perpetuen la seva existència en aquest racó allunyat de la vista de les persones que tan sols miren a terra i no deixen fluir la felicitat a través dels seus ulls. Elles segueixen existin fins que misteriosament tal i com apareixen , desapareixen. Aquesta perdua segueix sent una metàfora sobre l´oblit del passat per tal de construir un present esperançador, la renovació necessària que hem de fer cadascú de nosaltres per tal de millorar cada dia...