Sleep, the time will never come back

Ara fa 2 anys que vas abandonar la dictadura del temps. Subjectivitat i subconscient per explicar aquests periode.

Els inicis van ser difícils, una tardor i un hivern negres, decadents i plujosos. Els arbres semblaven simpatitzar amb el meu estat i abandonaven les fulles per romandre en solitud.Els nuvols enterbolien el cel convertin al sol en el seu presoner. Eren dies grisos, la ciutat es convertia en una cova humida i pútrida. La pluja queia constant sobre els cossos sense ànima que creuaven mirades de frustració mentres caminaven per carrers bruts i foscos. Els edificis d´aquest carrers ploraven cada cop que em veien; l´humitat que s´estenia a les façanes ho constatava. Abstret en mi mateix no em preocupava res més que el meu dolor i la meva desesperació. L´únic pensament que recorria el meu cap eres tu, semblava un jueu ortodox dedicant-se exclusivament a l´estudi de la Torà. Em va creixer una barba negra, espessa, bruta i rinxolada que volia assemblar-se a la de Bakunin. En aquest procés d´aillament vaig perdre el contacte amb molts coneguts, el meu caracter es va agrir; tot el que feia tothom era dolent i estava en la meva contra. Fruit d´aquest canvi rebutjava tota ajuda i estima per part dels pocs amics que em quedaven i els hi retornava l´ajuda amb males paraules i enuig. Va arribar un punt on voluntariament vaig ignorar les persones. Ho sento Alba. Aquesta maldad en les meves accions no feia més que incrementar el dolor que em causaba la metamorfosis que havia sofert paulatinament. M´ofegava en un toll i sostenia el meu cap dins l´aigua per no sortir-hi mai. El suicidi em feia la cort com un trobador dedicant-me cançons i poemes. Les millors paraules, els millors fets els tenia ell.

Em vaig refugiar en la música i la lectura. Odiaba profundament a Ana Karenina perquè, amb la seva actitud, les seves contradiccions constants, em recordava lleugerament a tu. Ofuscat amb tu no vaig compendre la figura d´Ana Karenina;una dona bella fisicament i d´una profunditat psicologica excepcional, una dona que lluitava contra una societat hostil, que s´oposava a un amor real i preferia seguir amb la farsa i la pompositat d´una aristocràcia decadent, i com aquesta lluita li provoca una serie de transtorns en la seva vida... Després va seure a la meva falda Tokio Blues. I em sumergia en la tempestuositat de la relació d´en Toru i la Naoko i gratava en el meu interior per rescatar els escassos moments que recordava d´una felicitat imaginària. Sortia al carrer pensant trobar en una cantonada una Midori que durant 30 min detones el meu esperit i del caos sorgís un nou ésser.

Durant aquella etapa apareixies sovint per amenitzar els moments previs al despertar. Succeia així.

Queia en una gran esplanada dedicada al conreu de blat. El sol empenyia les tímides gotes de suor a sortir a l´exterior alhora que abrigallaven el cos nu. Tota la plana s´estenia buida sense cap rastre de vida i amb l´unic so de l´agitació de les espigues de blat causat per l´anar i venir del vent. Un camí devorat per les males herbes era l´únic senyal d´humanitat. És extrany, em provocava rebuig veure aquell signe de decrepitut. Un piano començava a sonar a tot arreu com el fil músical d´un supermercat. Buscant el pianista seguia el camí atrotinat. A banda i banda, entre el blat, apareixien nenes asilvestrades que perseguien llagostes i s´enganxen espigues en els seus vestits de diumenge. Totes corrien al meu voltant sense advertir la meva presència. Les nenes desapareixien i s´acabava el camí. La fi. Una morera s´aferrava a la vora del penya-segat per tal d´eludir l´inevitable trobada amb el mar. En una de les branques que tocaven terra hi havia un gronxador. Sobre ell, gronxant-se, un nen prim i ros, de mirada abstreta. El gronxador grinyolava. M´acostava a la morera i sobre les branques que voregen el penya-segat veia un petit estudi fabricat amb fusta de caoba. Unes escales esculpides a l´arbre conduien a l´entrada de l´estudi. Des de la meva posició tan sols veia una finestra rectangular tapada per les fulles de la morera. Quina va ser la meva sorpresa en descobrir, darrere la finestra, uns ulls marrons que miraven fixament cap on estic. Els flocs del seu cabell pèl-roig cobrien els ulls lleugerament entornats i transitaven fins els llavis petits i estrets. Ets tu... Tocava la morera i el gronxador començava a grinyolar. El nen em mirava, tencava els ulls i deixava de subjectar-se al gronxador per sortir cap al mar . Alhora la morera creixia i creixia i tu t´allunyaves cada cop més... Em despertava xop de suor.

Un dia, mentres deixava que la vista, deslligada, contemplés el mar va sonar el mòbil. Un sms. En anar llegint, unes llàgrimes mal educades no demanaven pas per sortir i s´unien en una processó sense un destí clar. A l´acabar em vaig adonar que aquella Midori que buscava la coneixia des de feia anys i que havia estat sempre amb la ma estesa cap a mí, encara que jo no l´agafés. Que m´havia equivocat dubtant d´ella i que l´apreciava i l´estimava, per més que ho volgués ocultar. Aquell dia de finals de primavera va ser el desencadenant d´un canvi de visió de la vida i el món. Vaig llevar l´ancora que havia enterra´t. Va ser com el canvi de Fiódor III per Pere el Gran. Tot era nou, res era com ho imaginava des del meu cap intoxicat. Vaig deixar el monoteisme de Slipknot i vaig convertirme al politeisme musical. Els estils més variats em demostraven que val la pena donar el pas, moure´s, descobrir i disfrutar d´un veritable art, lluny de la mirada de crítics i productors acomodats pels diners, que transmet i omple fins l´últim racó del teu cos. Anava de concert en concert. En un em vaig emocionar al veure com un amic em mirava als ulls i, a l´instant de sonar les primeres notes, intimistes, de Fragile, la seva mirada es tornava vidriosa i transmitia una tendresa i una alegria expansiva, casi infantil. No he trobat satisfacció més gran que la de descobrir com les persones que estimes evolucionen i van prosperant. Algunes ja toquen en un grup de música, altres escriuen i es veu que la seva calitat no té sostre, d´altres fan front a la distància i queden una setmana junts, altres creen nous sistemes polítics, l´anarco-capitalisme, i asenten la seva sabiduria popular, altres volen enderrocar Microsoft des de l´escriptori de casa seva... He d´escriure sobre tots ells perquè són persones excepcionals i crec que no m´equivo en dir que soc afortunat de tenir-los al meu costat.

En aquesta opertura de fronteres he conegut noves persones que m´han fet reflexionar sobre els prejudicis que tenia contra la societat. És molt fàcil pensar que tothom està en contra teu i quedar-se a casa, però m´he adonat que necesitem als altres per completar les nostres propies carències. Com els escritors russos contemporanis necessitaven la refèrencia de Pushkin. Com Varg té la raó de ser en el context de la societat noruega. I no m´entenguis malament, el que defenso és un saber estar agust amb un mateix i des d´aquest punt de partida intercanviar visions amb els altres. Perquè la nostra visió mai serà completa sinó busquem el coneixement i gran part del coneixement el tenen els altres encara que no hi estiguem d´acord.

Fruit d´aquest canvi també vaig iniciar noves activitats. M´encanta la fotografia, et dona la possibilitat de plasmar un instant, de retenir un segon de la teva vida. Alhora la fotografia pot ser molt alegòrica, pots reproduir l´imensitat d´un paisatge o el detall d´una inscripció. Amb imaginació les fotografies poden contenir molta fantasia i no em refereixo a aquest pseudo art que ens venen actualment sinó a veure més enllà del que estem acostumats. Saps que hi ha gent que penja sabates dels cables elèctrics? Em fascina.

Mentres escric, a la terrassa de l´àtic on visc actualment, des del menjador s´escolta la bateria cavalcant mentres les guitarres estripen amb delicadesa el so. Al meu voltant veig com s´encenen les primeres llums a les finestres dels edificis confrontants. Una dona surt al balcó a estendre la roba. Al cel un nuvol ensopega amb un altre. La sirena d´una ambulància trenca el climax que havia creat la canço. En aquests moments comprenc el significat de panteisme. Piquen a l´intèrfon. Deu ser l´amiga amb la que havia quedat avui després de que tornes d´Alemanya. Es una llàstima que ens quedaren tants temes dels que parlar, però pot ser el silenci em permet redescobrir una vida que tenia oblidada.

Et tornaré a escriure d´aqui un temps.