Has vist aquesta noia?

Al carrer no arriven les converses que van succeint a l´interior del bar. La lluna segueix dormint placidament abrigada per un llençol de nuvols i deixa als vianants a mercè de la llum apagada dels fanals.

Dins el bar la llum imperceptible i el fum del tabac creen un ambient boiròs que provoca la sensació de calidessa i intimitat. Al billar les boles roden atretes unes contra les altres. S´escolten riures que fan oblidar problemes i n´inspiren de nous. Eternal Wait resona per els altaveus, de sobte uns dits cobren vida i tamborinegen sobre el marbre de la taula al ritme de la bateria.Les converses es succeixen per les taules sense cap ordre aparent mentres s´ecolten crits que arriven de la barra dient:

- Una Estrella!

- Un Gin tonic!

Parodiant l´ultim sopar, els seus amics estan reunits al seu voltant. Sobre la taula les ampolles, buides, de cervessa queden disperses i oblidades com molles de pa. Alguns d´ells amb el coll inclinat cap endevant, com una flor quan es marceix, dormen placidament amb la boca oberta. Els mes intims segueixen amb atenció les histories que relata:

- A París es on realment vam consolidar la nostra relació d´amistat. En aquell viatge on contavem cuantes banderes franceses veiem va ser...

- Si des d´aquells dies que som amics -el talla un amic de cabells rosos, pentinat alemany i nas aguilenc.

Canvia de tema aleatoriament, com el temps a la tardor, segons els records que afloren al seu cap.

- Els anys van fer que oblidès qui eren els amics i m´estanques en una depressió que m´arrossegava cap a la barca de Caront.

- Masoca! - Criden diverses veus alhora.

- Al sortir d´aquesta sala d´espera vaig ensopegar amb ells dos i mira on em arribat...

- També amb vosaltres vaig descobrir nous mons - mira cap a 3 noies que seuen a l´altra punta de la taula.

- I falta una persona...

L´alcohol es fa notar i el discurs va perdent tota la coherència inical. Amb el cap sobre la taula la son s´apodera d´ell.


Els canons i els fusils guarden silenci. Sobre el turo es divisa tot el camp de batalla. Els rajos de sol cobreixen tota l´extensió que resta sota els seus peus. Un nuvol sense fi espera el seu torn per descarregar una tempesta mai vista. A l´est el fum s´alça cami del cel confonent-se amb la negror del nuvol. Prové dels fonaments de les cases d´un petit poble on tan sols la cendra habita entre els seus murs. Vorejant el poble flueix un riu calmat de tonalitats verdoses. Sobre les seves aigues, com vaixells de paper o flors, naveguen silenciosament cossos de soldats i peces de roba. A l´oest un bosc de bedolls és l´únic punt que es conserva blanc, pur. Davant els seus ulls estàn repartits centenars de morts. Turcs i cosacs es fusionen en un últim tapís de colors. Un cavall de crinera llarga i gruixuda deambula buscant el seu genet que jeu estés a terra sense cames al costat de les restes d´una bala de canó.

"Cares i més cares de sufriment, dolor i terror això és el que ha deixat la batalla. Perquè sento aquesta alegria entre tant d´horror? Perquè he guanyat, i no als turcs sinò a algú que em fa més por; la mort. D´això es tracta de saber que estic viu, de poder contemplar el món i veure la mort i dir encara no em toca". Segueix pensant quan de sobte un cosac entre les restes de la sotnia trenca el silenci i canta una melanconiosa canço:


¡Ay, la meva estimada terra que em va veure neixer!
No et tornarè a veurè més.
No et veurè, no escoltare a l´alba
al jardí el cant del rossinyol.
I tu, estimada mare meva,
no ploris molt per mi,
perquè no tots, mare estimada,
moren en la guerra.

Vaig, camino per el camp llis,
el meu cor m´ho diu.
El meu cor ho adverteix, ho anuncia:
no tornarè a veure casa meva.
Xiulà la bala de plom,
el meu pit ferí,
vaig caure sobre el coll del meu cavall les seves negres crineres vaig amarar amb la meva sang... *


El nuvol commogut per la canço no pot contenir els plors. La pluja ho impregna tot i deixa un olor de terra humida. Ell, alhora que segueix la lletra de la canço comtempla amb la vista perduda aquell panorama desolador. Una visió el torba. Una dona jove, embarassada, s´arrossega per terra debantent-se entre la vida i la mort. Una bala l´havia perforat el ventre... Passada la sorpresa inicial cabalga rapidament cap el punt on es troba la dona. Quan arriba veu uns ulls resignats i sense vida, la seva cara desfigurada per el dolor, una arruga li creua tot el front, de la ferida no para de brotar sang que s´escampa per tot el vestit, la panxa bombada completa aquesta imatge grotesca. És una cara familiar per a ell. En un últim esforç la dona deixa anar unes paraules:

- Tu, m´has mort! Tu has mort el teu fill!

- Jo... - es queda en xoc davant d´unes paraules tant contundents.

Aquella noia de cara rodona era la persona que faltaba al bar i que la mort s´havia emportat.


Al llit de l´hospital segueix un jove en coma. Els seus pares i la seva germana conversen, al seu costat, amb el doctor:

- Es veritat que les persones en coma ens poden sentir i segueixen somiant?

- Es posible, però no se sap del cert.

Un silenci violent trenca la conversa. La reprèn el doctor amb una pregunta desafortunada.

- Sabeu perquè ho va fer?

- No ens ha deixa´t cap explicació...


La resposta segueix oculta, escrita en el revers de la fotografia, on sortien ell i la seva parella (fins feia uns mesos) sonrient. Un record d´un dels millors moments passats amb ella i alhora un comiat de la vida.




* Canço extreta del llibre El Don apacible, de Mijaíl Shólojov